Escola Orlandai de Barcelona

La setmana de pràctiques, la Sara Torras i jo vam assistir a un col·legi peculiar que m'agradaria explicar aquí.
Primer de tot dir que és una escola pública de cicle inicial, mitjà i superior.
El nom de l'escola va ser escollit per un alumne. L'escola deixa escollir els noms de les classes als seus alumnes. Hi ha la classe dels pingüins, de les marmotes, les suricates,etc.
És una escola verda. Em va sorprendre quan la directora ens va explicar que els infants de cicle inicial tenien una planta i la regaven cada dos dies.
A l'entrar a l'escola la directora ens va ensenyar tot el recinte i el que més em va agradar va ser la biblioteca. Hi havia un racó amb seients que els nens usaven dos vegades per setmana per a llegir un conte, notícia o qualsevol història que ells portéssin de casa seva.
Desprès ens va portar a la nostra primera classe, totes d'anglès ja que la nostra acompanyant de tercer era de llengua estrangera. Eren els alumnes de segon de primària. Vam quedar perplexes quan vam veure a l'entrada de la classe una bandera d'Espanya taxada. L'acompanyant ens va dir: "sí, aquí són molt catalans". Els alumnes nomès parlen català a l'escola.
Quan ja portàvem dos quarts d'hora a la classe d'anglès, la Sara i jo ens miràvem sospreses per una nena que no feia cas del que li deia la professora. Enmig de classe va dir: "m'aburreixo senyoreta" i feia ganyotes.
Quan va acabar la classe li vam demanar a la nostra acompanyant sobre la nena. Ella ens va dir que una vegada li va a començar a dir paraulotes i l'acompanyant li va dir: això no es diu i la nena va contestar: a casa meva es diuen sempre aquestes coses.
Ens va deixar bocabadades amb la història.
Desprès vam anar al pati amb els nens i ens vam ficar a jugar a la corda amb els nens i nenes. Fins i tot, la directora es va ficar a saltar amb nosaltres!
Desprès del pati vam tornar a anar a una classe d'anglès però aquest cop dels alumnes de quart de primària. La professora va repartir uns exàmens a pricipi de classe i els nens es van tornar bojos i la professora ja no va poder donar classe. Hi havia un nen sentat davant meu que m'anava parlant tot el rato com si encara estiguéssim al pati.
Quan era l'hora de marxar, aquest nen que m'havia estat parlant la classe anterior em va dir: Ja no ens tornarem a veure?. No vaig saber que respondrei vax marxar molt trista.
L'escola em va agradar molt ja que a part de que accepten a nens discapacitats i col·laboren amb el medi ambient, em va transmetre confiança, confiança en els seus alumnes. L'escola estava tota decorada pels alumnes. Tot el que feien havia sigut idea dels alumnes.
Quan estàvem marxant encara vaig quedar més decidida quan la Sara i jo vam veure entrar per la porta d'entrada al Joel Joan portant a la seva filla.
Aquí us deixo la pàgina web de l'escola.